ahimsa

FORUM SOCIAL MUNDIAL PALESTINA LLIURE

2012-01-29T02:19:00.000-08:00

La ciutat de Porto Alegre al Brasil serà la seu del Primer fòrum Social Mundial Palestina Lliure el novembre de 2012. La tria del país no és casual, com tampoc ho és el mes triat per celebrar-lo, seixanta -cinc anys després que la sessió de l’Assemblea General de Nacions Unides presidida per Brasil votés la partició de Palestina.

Aquesta és una iniciativa que sorgeix d’una part important de la societat civil palestina i que lidera el Comitè Nacional Palestí pel boicot, la desinversió i les sancions (BDS en anglès ) i les organitzacions que en són membres, com ara: Palestinian NGO Network, Stop the Wall, Alternative Information Center, Teacher Creative Center, General Union of Palestinian Women entre altres.

El Fòrum pretén reunir a Porto Alegre la totalitat del moviment de solidaritat internacional per Palestina per tal de mostrar la seva força, celebrar el èxits aconseguits i planificar futures accions que contribueixin a la justícia i la pau a la regió. El Fòrum vol significar la expressió de la unitat de la societat civil per la justícia i la llibertat, la determinació d’alçar la veu on els governs han desistit, i ser també el ressò del Fòrum Social Mundial .

Sóc del parer que s’ha de donar suport a qualsevol iniciativa que doni protagonisme a les organitzacions locals o internacionals que no defalleixen en el seu afany d’aconseguir una solució al conflicte entre Israel i Palestina, i que ho fan utilitzant la no violència com a eix vertebrador de les seves accions, però també vull assenyalar que moviments com ara la Campanya Internacional pel Boicot, la Desinversió i les Sancions hauran d’assumir que, per tal d’aconseguir una resolució pacífica del conflicte, les dues parts hauran de ser capaces de posar-se en el lloc de l’altre i cedir en qüestions que segurament seran doloroses i difícils però que poden finalment dur tots dos pobles a viure en pau. Una quimera? Potser, però vull creure que aquest debat també serà a l’agenda del primer Fòrum Social Mundial Palestina Lliure el proper novembre a Porto Alegre.

La ciutadania israeliana es posa les piles

2012-01-06T02:34:00.000-08:00

Aquests dies es poden tornar a sentir veus a Israel que una segona operació militar a Gaza és inevitable i que si es produeix serà més potent que la que ara fa més o menys tres anys va provocar la mort de més de 1.300 palestins, així com gairebé la total destrucció de les infraestructures civils a la franja. Però aquests dies també s’està permetent que la diplomàcia torni al tauler de joc mitjançant la mediació de Jordània, que ha proposat que les dues parts es trobin el dimarts 10 de gener per intentar reiniciar unes converses que fa més d’un any que es troben en un punt mort. L’Autoritat Palestina sembla que està disposada a no posar la qüestió dels assentaments com a condició per a aquesta trobada, si Israel s’avé a alliberar 100 presoners de l’etapa pre-Oslo, i fins i tot el cap de l’aparell polític de Hamas, Khaled Meshal, ha demanat a la branca militar de l’organització que aturi els atacs contra Israel i que accepti l’OAP com a únic organisme reconegut per a negociar amb Israel.

Però el govern israelià una vegada més diu que no a l’alliberament dels presos i ignora les declaracions de Meshal ,i per tant, tingui lloc o no la trobada dimarts vinent entre les dues parts, és fàcil entreveure que dimecres vinent tot seguirà com dos dies abans. I és que estem cansats de llegir les iniciatives d’uns, les condicions dels altres, les declaracions de tots aquells polítics i diplomàtics que afirmen que es pot avançar en la resolució del conflicte.

La ciutadania israeliana i palestina s’ha de mobilitzar a favor de la pau de manera activa per tal que les seves accions tinguin alguna incidència política, i potser llavors la diplomàcia i les declaracions recobraran algun sentit. I una d’aquestes accions, que es podria considerar de desobediència civil, ha tingut lloc a Israel aquests dies, liderada per un grup d’uns 500 pares, que han signat una petició en què es neguen que els seus fills facin sortides escolars a Cisjordània mentre aquesta estigui sota l’ocupació del seu país. Uns pares que per primera vegada s’oposen a la decisió del ministre d’educació d’Israel, que ha inclòs visites a la tomba dels patriarques a Hebron o al jaciment arqueològic de Shiloh al nord de Cisjordània com a sortides escolars obligatòries. Els pares hi veuen clares motivacions polítiques de normalització de l’ocupació, així com un fet moralment reprovable. Només deixaran que els seus fills visitin aquests llocs quan Palestina sigui un estat reconegut, i ho faran com visitarien Egipte o qualsevol altre país veí.

Són accions com aquestes les que poden produir canvis en un conflicte on les negociacions, cimeres i processos de pau estan massa gastats.

10 DE DESEMBRE, UN ALTRE DIA TRIST PER ALS PALESTINS

2011-12-12T14:15:00.000-08:00

Totes les persones que treballem per un món en pau on es respectin els drets humans tenim un dia per poder posar de relleu que, malgrat els nostres esforços, continua sent necessari denunciar les greus violacions dels drets humans que pateixen milers de persones arreu del món.

Avui jo vull denunciar la vulneració del dret més fonamental de tots, el dret a la vida, que va patir Mustafa Tamimi, un noi palestí de 28 anys, a mans d’un soldat israelià quan aquest li va disparar una bomba de gas lacrimògen a la cara gairebé a boca de canó. Mustafa tirava pedres contra els jeeps de l’exèrcit israelià com a forma de protesta per l’expropiació de terres dels seu poble, Nabi Saleh, a la Cisjordània ocupada, i per l’apropiació per part dels colons de l’assentament de Halamish d’un brollador d’aigua. En els últims dos anys ho havia fet cada divendres juntament amb altres persones del seu poble i amb activistes israelians i internacionals. Però aquest divendres el jove Mustafa va ser víctima d’un ús abusiu de la força repressiva amb què l’exèrcit pretén dissuadir els manifestants que setmana rere setmana tenen la valentia de manifestar-se i desafiar un exèrcit omnipresent. No justifico el llançament de pedres, però puc entendre la desesperació que duu algunes persones a fer-ho. L’ús de la violència genera una espiral espantosa amb resultats brutals, i el jove Tamimi hi ha quedat atrapat, així com el jove soldat que el va disparar des d’una distància tan curta.

Aquest 10 de desembre ha estat un dia trist: mentre a Oslo es lliurava el premi Nobel de la pau, a Nabi Saleh el dret humà més fonamental era vulnerat una vegada més.

EL GOVERN ISRAELIÀ NO AFLUIXA

2011-11-27T04:28:00.000-08:00

Els dies i les setmanes passen i el govern israelià no afluixa en el seu propòsit d’ofegar la ja delicada economia de Cisjordània .

Dues terceres parts dels ingressos de l’Autoritat Palestina provenen dels impostos i altres quotes que recapta Israel i que, d’acord amb uns acords econòmics bilaterals, pertanyen a l’AP i cada mes li són transferits , o li ho eren fins que fa més d’un mes l’organisme per a l’educació i la cultura de les Nacions Unides, UNESCO, va aprovar la incorporació de Palestina a aquest organisme. Israel va reaccionar congelant l’entrega d’aquests 100 milions de dòlars mensuals que fan possible que l’AP pagui els seus funcionaris, incloent aquells que s’encarreguen de la seguretat -un tema clau per a Israel, no ho oblidem- i que dugui a terme la construcció o adequació d’infraestructures a Cisjordània.

Però Israel no afluixa i tot i que assegura que és una mesura temporal fins que l’AP s’avingui a tornar a la taula de negociacions, el cert és que d’aquí a pocs dies ja seran 200 milions de dòlars els que Israel està retenint, cosa que està provocant l’ofegament de l’economia palestina. És cert que l’AP es nega a tornar a tenir converses directes amb el govern d’Israel fins que aquest no posi fi a la construcció d’assentaments, però ¿és que no és una petició legítima aquesta? I tant que ho és, per molt que el govern d’Israel ho vegi com una manera per part de l’AP de posar condicions abans de negociar.

No ha servit de res que fins i tot la secretaria d’Estat nord americana, Hilary Clinton, pressionés Benjamin Netanyahu per tal que no retardés més la transferència de fons a l’AP. Segons el primer ministre israelià, no té el suport necessari al parlament per poder-ho fer. Em temo que aquestes declaracions ja no enganyen ningú perquè el nou raonament que surt del govern israelià és que després de l’anunci d’aquesta setmana de la trobada entre Mahmud Abbas i el líder de Hamas a l’exili, Khaled Meshaal, per intentar arribar a un acord que els permeti formar un govern d’unitat nacional, Israel no està disposada a cedir ni un cèntim en aquest nou escenari.

I així estan les coses, ben lluny d’on voldríem però sobretot molt lluny d’on la majoria de palestins i palestines voldrien que fossin.

Per què es castiga l’ocupat i no l’ocupant?

2011-11-05T04:17:00.000-07:00

Palestina ja és membre de ple dret de la UNESCO però malauradament no crec que aquesta fita millori la realitat asfixiant que es viu en els territoris ocupats, si més no a curt o mig termini, ans al contrari. L’Autoritat Palestina, amb Mahmud Abbas al capdavant, han desobeït un cop més les ordres del veí ocupant i del seu màxim protector, els Estats Units, i això té un preu.

Israel ha decidit castigar els palestins en lloc de felicitar-los com a nou membre de l’organisme de les Nacions Unides per l’educació i la cultura, i ho ha fet donant llum verda a la construcció de 2.000 nous habitatges als assentaments que envolten Jerusalem, desafiant de nou la comunitat internacional, que els considera el principal escull en el camí cap a la pau. Però aquest no és l’únic càstig que els palestins hauran d’encaixar: ara com ara Israel ha decidit retenir els impostos que pertanyen a Palestina i que serveixen principalment per pagar els sous de la policia de l’Autoritat Palestina així com els dels funcionaris.

La comunitat internacional té l’obligació de fer alguna cosa més que declarar la seva decepció davant de l’anunci del govern israelià l’endemà mateix de la votació a la seu de la UNESCO, d’accelerar la construcció de nous habitatges als voltants de Jerusalem: ha d’aplaudir les accions de desobediència civil que està duent a terme l’Autoritat Palestina, perquè això és el que són i no una provocació que entorpirà el “procés de pau”, tal i com va declarar l’enviada de la Unió Europea al quartet, Helga Schmid, en un intent d’aturar la petició palestina davant la UNESCO. Un cop baix no només a l’Autoritat Palestina sinó també a totes aquelles persones que, com jo, han deixat de creure en les bones intencions de la comunitat internacional en general i dels Estats Units en particular, que només s’atreveixen a estar decebuts amb Israel però castiguen amb contundència els palestins.

Els palestins ja són a la UNESCO, un pas simbòlicament important però que no els alliberarà de l’ocupació mentre les accions expansionistes d’Israel només siguin rebudes com decebedores.

Gilad, pobre noi!!!

2011-10-16T12:57:00.000-07:00

El proper dimarts, si no hi ha cap entrebanc d’última hora, el soldat israelià Gilad Shalit tornarà a casa després d’aproximadament cinc anys de captiveri a mans de Hamas a Gaza. Els seus pares i el seu avi podran per fi descansar i tornar a viure després de tan temps d’angoixa , por i patiment. És bo que per fi aquest noi sigui posat en llibertat, de fet mai hauria d’haver passat pel que de ben segur ha estat una situació límit i la qual li serà difícil de superar per intentar tornar a una vida “normal”, si és que a Israel es pot tenir una vida “normal”.

Al mateix temps més de 1,000 palestins seran alliberats de les presons israelianes, entre els quals hi ha dones. I de la mateixa manera les seves famílies per fi els podran rebre, abraçar i intentar recuperar el temps perdut, que en alguns casos ha estat d’anys. També és bo que aquests palestins i palestines per fi siguin posats en llibertat, molts d’ells tampoc haurien d’haver patit la situació límit que suposa estar reclòs en una presó israeliana on en molt casos no podien rebre visites dels familiars,o no havien estat acusats de cap càrrec. A ells i a elles també els serà complicat tornar a tenir una vida “normal”, si és que a Cisjordània i Gaza es pot tenir una vida “normal”.

Tots dos pobles estaran de celebració però servirà també per ajudar a que hagi un apropament? Ho dubto molt perquè d’una banda Israel es considerarà en possessió del bé, a l’haver alliberat a més de 1,000 presoners palestins a canvi d’un sol soldat i els palestins de ben segur pensaran que encara queden milers més dels seus a les presons israelianes i que per a Israel hi ha éssers humans més importants que altres si el tracte ha estat una persona a canvi de mil.

I si Israel no ha tingut problema per negociar amb Hamas l’alliberament de Gilad a canvi de presoners palestins, per què no canvia de rumb i negocia també amb Hamas per així poder acabar amb el patiment de tots dos pobles?

Abbas i Netanyahu

2011-09-26T06:02:00.000-07:00

Divendres passat el president de l’Autoritat Palestina no va decebre els milers de palestins i palestines que l’estaven escoltant des de tots els racons de Cisjordània, i voldria creure que també de Gaza. En un discurs clar i contundent va assenyalar que era hora que els palestins tinguessin un estat i que portava la petició a Nacions Unides perquè ja n’hi havia prou de negociacions que no duien en lloc, de tornar a casa amb les mans buides, i ho feia perquè els palestins i palestines ho demanen a crits i segurament perquè vol ser recordat per haver donat un cop d’efecte després d’anys de ser considerat un líder sense cap mena de carisma. En contra seu, i al meu parer, Abbas hauria d’haver treballat més per aconseguir que les diferents faccions polítiques palestines s’avenissin a donar aquest pas davant de les Nacions Unides, però no ha estat així.

El primer ministre israelià també va parlar davant de l’Assemblea General, però el seu discurs va ser gastat, conegut però buit, i amb clares referències al passat, no pas al futur. Va convertir el tema de la seguretat en un mantra, sense voler admetre en cap moment que la seguretat dels israelians i les israelianes passa per posar fi a la cruent política dels assentaments. Però estic convençuda que cada dia més ciutadans i ciutadanes d’Israel estan tips d’aquest discurs, que l’únic que provoca és un deteriorament preocupant de les polítiques socials a causa de l’augment constant del pressupost destinat a defensa i a l’ampliació dels assentaments. L’estiu ha fet despertar els israelians, que estan indignats pels preus dels habitatges, per la pèrdua constant de drets socials, i han decidit plantar-se i exigir al seu govern que es preocupi més per ells i dugui a terme polítiques socials veritables.

Aquest nou despertar de la consciència em fa ser optimista. Sempre he cregut que el canvi de rumb d’Israel respecte als palestins ha de venir de dins. Són els ciutadans i ciutadanes d’Israel els que amb la seva força han de marcar el camí a seguir per tal que el somni, anhel i dret dels seus veïns palestins esdevingui una realitat: les protestes d’aquest passat mes de juliol són el primer pas.

EL VIOLONCEL DE PAU CASALS

2011-09-16T08:37:00.000-07:00

Dijous al vespre el Palau de la Música va viure un esdeveniment molt especial, quasi màgic.

Després de 40 anys de silenci el violoncel de Pau Casals va tornar a la vida de la mà del músic Miklós Perényi, deixeble del gran mestre; i ho va fer en un concert homenatge a Pau Casals per commemorar els 40 anys de l’estrena de l’himne de les Nacions Unides que l’aleshores secretari general U Thant li havia encarregat que composés, i la medalla per la pau de Nacions Unides que se li va lliurar, així com els 50 anys del concert que el compositor català va fer per a JFK Kennedy a la Casa Blanca.

L’acte va ser intens i emotiu en tot moment, però m’agradaria destacar els instants que per a mi van tenir més simbolisme. El primer va ser tornar a escoltar una part del discurs que aquell setembre de 1971 Pau Casals va fer davant de l’Assemblea General de les Nacions Unides, un discurs sense data de caducitat que transmet valentia, llibertat, solidaritat i pau, valors a què el mestre Casals sempre va ser fidel i que dignifiquen el nostre país –tal com va apuntar el senyor Artur Mas en la seva intervenció al final de l’acte.

El segon moment va ser poder escoltar el violoncel de Pau Casals en directe per primera vegada. L’encarregat de fer parlar l’instrument va ser el violoncelista Miklós Perényi . La música va fluir sense esforç, delicadament i poc a poc va anar omplint tots els racons del Palau de la Música i crec que en gran mesura també els sentits de l’audiència. Una hora i quart d’imaginar-me Pau Casals amb el seu “cello” i oferint a través del seu art tots els valors en què creia i que defensava.

Dijous passat el Palau de la Música va ser l’escenari d’un cant per la PAU, en majúscules.

Europa calla davant el bloqueig que pateix la II Flotilla de la Llibertat als ports grecs

2011-07-07T04:47:00.000-07:00

Fa dies que la II Flotilla de la Llibertat, formada per una dotzena de vaixells de diferents països i més de 500 activistes, havia de sortir rumb a la franja de Gaza per intentar trencar el bloqueig que aquest territori pateix a mans del govern d’Israel. La majoria de vaixells s’havien aplegat en ports grecs i tenien tots els permisos necessaris per poder iniciar el viatge que els havia de dur cap a les costes de Gaza, però més d’una semana després les embarcacions continuen retingudes per les autoritats gregues a diferents ports hel.lens; entre aquests vaixells es troba el canadenc Tahrir, l’espanyol Guernika o el nord-americà Audacity of Hope.

No hi ha cap motiu legal o jurídic per retenir els vaixells, però sí una forta pressió per part del govern d’Israel, que fa mesos va començar una marató diplomàtica amb la finalitat d’impedir l’acció de solidaritat internacional anomenada “II Flotilla de la Llibertat, continuem sent humans”. Els primers fruits d’aquesta pressió es van recollir quan el vaixell turc que havia de formar part de la flotilla va decidir que se’n retirava. Els integrants del vaixell “Tahrir” van denunciar actes de sabotatge contra el seu vaixell per tal de retardar-ne la sortida del port grec on està retingut. Fins i tot el Secretari General de les Nacions Unides, el Sr. Ban Ki Mun, demana que la flotilla no surti cap a Gaza per tal de garantir la seguretat dels civils que formen part de l’acció solidària.

Les autoritats gregues, sota supervisió de Nacions Unides i amb el consentiment del govern israelià, s’han ofert a carregar tot l’ajut humanitari en vaixells governamentals grecs i dur-lo cap al port de Sderot per tal que arribi a la franja de Gaza seguint els canals establerts per les autoritats israelianes, en el que clarament sembla un intent de descoratjar els integrants de la flotilla. S’ha de ser ben cec per no adonar-se que la raó principal de ser de la flotilla no és tant dur ajut humanitari com dur a terme l’acte simbòlic però importantíssim de trencar el bloqueig que impedeix que la població palestina de Gaza pugui gaudir d’una vida qüotidiàna més o menys normal.

Davant de tot això Europa calla, cap diplomàtic de cap país europeu ha denunciat la retenció dels vaixells a Grècia, fet que sembla una clara vulneració del dret i la legalitat internacional. No cal ser massa espavilat per adonar-se que la pressió diplomática israeliana està donant els seus fruits, pressió que també arriba als mitjans de comunicació, que només de manera molt excepcional han informat dels fets, i ho han fet sobretot després que 40 activistes de l’Estat espanyol es tanquessin a l’embaixada espanyola a Atenes per exigir a la ministra d’afers exteriors Trinidad Jiménez que es pronuncíi sobre els fets que están tenin lloc en aigües jurisdicionals gregues i per tant europees.

Trobo especialment lamentable l’actitut dels mitjans de comunicació que majortiàriament han obviat informar sobre el que estava passant. Afortunadament els que, com jo, volem saber què succeeix, ho tenim una mica millor que fa uns anys perquè la xarxa ens proporciona el que els nostres grans mitjans no tenen el valor ni l’interés de fer, informar, massa enfeinats a fer-nos saber sobre els escàndols sexuals de l'ex director general del FMI;

El moviment per la pau d'Israel dona suport a la II flotilla de la llibertat (en anglès)

2011-07-04T09:43:00.000-07:00

Statement of Support for the Gaza-Bound Freedom Flotilla

July 4, 2011

We, Israeli organizations, Jews and Arabs, full-heartedly support Freedom Flotilla, aim of sailing to the Port of Gaza with the proclaimed goals of breaking through the sea and land siege and blockade of Gaza, which is a manifestation of a continuing occupation by Israel. We condemn the campaign of slander which the government of Israel is waging against the flotilla and those who take part in it. There is a very real reason to worry that such lies might be designed by the government as a pretext and justification in advance for further acts of violence against activists taking part in a legitimate political act of protest.

The Gaza Flotilla is indeed a courageous act of political protest, an expression of worldwide solidarity with the Palestinian people and rejection of Israeli practices of oppressive occupation, as manifested in the continuing siege and blockade of Gaza and the imposition of collective punishment upon a mass of civilians.

At present the Gaza Strip is little more than a giant open air prison where a million and half residents are held, deprived of their fundamental rights. It is the right of Gaza Palestinians to maintain direct contact with the outside world; it is their right to open and maintain sea port where vessels might freely dock and depart, to import and export all goods, for the benefit of their economy and in fulfillment of its needs. The Palestinians have all these rights – not one whit less than Israel has them. The state of Israel is obliged, under International Law, to put an end to its control over the Gaza Strip - indirect as well as direct - which is part of Israel's wider obligations to out an to the occupation of Palestinian territory and facilitate the independence of Palestine.

We must reiterate that, contrary to the statements issuing from the government, the flotilla is acting non-violently in setting out to Gaza. Moreover, if attacked by Israel's armed forces it is with non-violence that activists on board intend to respond. A member of the flotilla 's International Coordinating Team specifically explicitly stated, when responding to assertions emanating from the security system in Israel, that “there are no weapons of any kind on board any of our boats – which could be confirmed by dozens of international media representative on board". Activists intenting to take passage in the flotilla are undergoing non-violence training and sign clear personal commitment not to resort to violence.”

The government of Israel is conducting considerable efforts to cause the flotilla to be regarded with fear, and to discourage people from taking part in it. So as to create a baseless atmosphere of fear, lies are knowingly spread lies regarding supposed preparations for violent resistance and alleged plans to kill soldiers, and peace activists taking part are accused of intending to run weapons into Gaza. At the same time, an unprecedented pressure is applied to international journalists, so as to deter them from covering the flotilla from on board. The continuing media campaign which is clearly designed to cause fear and hatred among the Israeli population, and there are grounds for suspecting that it is intended to provide justification in advance for the dangerous and harsh outcome liable to occur should the boats be violently taken over and harm comes to their passengers.

We strongly condemn the the Government of Greece for its decision of block the flotilla boats from leaving Greek ports in the direction Gaza. This decision is in violation of International Law concerning Freedom of the Seas, and is highly unreasonable. Reports in Israeli newspapers regarding contacts between the governments of Israel and Greece create the impression that Greece in fact caved in to political pressures of an unacceptable kind, applied by the government in Israel.

We call upon the Government of Greece to rescind forthwith its order, prohibiting the flotilla boats from leaving the ports of Greek, let them sail and ensure the safety of passengers and boats alike.

We call upon the Government of Israel and its armed forces to let the boats get to Gaza and deliver peacefully their cargo of humanitarian supplies.

We hope to witness the boats arriving in safely to their destination.

We call upon the Government of Israel to put an immediate end to the siege and blockade of Gaza. .

Contact:

Adam Keller: +972-54-2340749

Yaakov Manor: +972-50-5733276

Alternative Information Center (AIC) * Coalition of Women for Peace * Combatants for Peace * Gush Shalom * Hithabrut-Tarabut * Israeli Committee against House Demolitions (ICAHD) * New Profile *Rabbis for Human Rights* Ta’ayush: Arab-Jewish Partnership * Yesh Gvul

La Flotilla Rumb a Gaza ja ha salpat

2011-06-30T13:39:00.000-07:00

Són una dotzena de vaixells amb uns 500 activistes a bord de diferents edats i de diverses procedències: exparlamentaris, noms rellevants del món cultural com l’escriptora nord- americana Alice Walker, la periodista israeliana i corresponsal del diari Haaretz Amira Hass i fins i tot algun jueu supervivent de l’holocaust. Són probablement un grup de persones molt heterogeni a qui uneix un objectiu: trencar el bloqueig a la franja de Gaza. He pogut llegir les raons que alguns d’aquests activistes han donat per unir-se a l’anomenada Flotilla de la Llibertat i la més coincident és la convicció que la societat civil internacional no pot limitar-se a la condemna d’un bloqueig que fa anys que dura i que està escanyant la població de Gaza, que quan els nostres governants no estan a l’alçada, la societat civil ho ha d’estar i per aquest motiu han decidit unir-se a la flotilla.

Cal dir que tots i totes les integrants d’aquesta acció han rebut formació específica sobre acció i resistència no violenta i s’han compromès, amb la signatura d’un document, a no utilitzar cap forma de violència ja sigui física o verbal. Aquest compromís és fonamental , només així es pot garantir l’èxit de la flotilla, tant si aconsegueixen arribar a les costes de Gaza com si són interceptats pels vaixells militars israelians i conduïts a un port egipci o israelià. La victòria moral ja la tenen i la simbòlica també perquè probablement serà sobretot un trencament simbòlic del bloqueig, tenint en compte que Egipte va reobrir fa setmanes el pas fronterer amb Rafah i que Israel es va veure obligat a alleugerir el bloqueig després del fiasco de l’atac a la flotilla de 2010.

Però Israel té por dels símbols i per aquest motiu s’han activat totes les alarmes militars i s’estan preparant com si estiguessin a punt de ser atacats. El govern israelià considera l’acció de la flotilla com un atac a la seva seguretat i motiu suficient per mobilitzar vaixells de guerra i entrenar els soldats per actuar de manera contundent si és necessari. Si jo pogués, demanaria a Israel que fos més reflexiu perquè, ben mirat, si actuen com sembla que tenen intenció de fer-ho, no faran més que donar més protagonisme i èxit moral i simbòlic a la flotilla de la llibertat, i la seva imatge davant la societat civil internacional (que no els seus governs)es malmetrà encara més.

Només voldria afegir el que el novel·lista suec Henning Mankel ,que també participa en la Flotilla de la Llibertat, va manifestar en roda de premsa: “La flotilla no és una declaració de guerra, la flotilla és una declaració de pau”.

Un any més d’ocupació

2011-06-08T13:33:00.001-07:00

El passat diumenge 5 de juny es va recordar tant a Israel com a Cisjordània i Gaza que ja fa 44 anys que va acabar la guerra dels sis dies i va començar l’ocupació dels territoris palestins. Un any més de polítiques colonialistes per part d’Israel que tenen com a últim objectiu fer inviable l’establiment d’un estat palestí.

Fa unes setmanes el primer ministre israelià Binyamin Netanyahu va declarar davant del congrés dels Estats Units que l’establiment d’un estat palestí amb les fronteres de 1967, tal com li demanava Barak Obama, no és possible perquè la línia verda és indefensable. I per què és indefensable? Per l’existència dels assentaments, que dit sigui de pas, no paren de créixer, especialment els grans i els que hi ha a Jerusalem Est. El primer ministre israelià diu que no a la petició del president dels Estats Units, però no ofereix cap alternativa, així com tampoc aclareix quines fronteres serien defensables. I no són unes fronteres ben definides un dels trets imprescindibles per a l’existència d’un estat? És aquí on jo hi veig una estratègia per part del govern israelià: sense fronteres definides és impossible la declaració d’un estat palestí, tal com està previst que es demani a l’Assemblea General de les Nacions Unides el proper setembre. Israel està totalment en contra que Mahmud Abbas faci aquest pas i ho disfressa demanant als palestins que un hipotètic estat només pot ser fruit de negociacions entre les dues parts. Però els palestins ja en tenen prou, i no només ells, molts ciutadans i ciutadanes israelians també, tal i com ho van demostrar dissabte passat en una gran manifestació que va aconseguir reunir més de 10,000 persones, tot un èxit tenint en compte de quin país estem parlant;

Cada dia hi ha més veus que s’atreveixen a dissentir dins d’Israel i dissabte passat ho van demostrar: entre els manifestants hi havia partits polítics d’esquerra com Meretz, Hadash, el partit laborista i fins i tot algunes faccions de Kadima. Tots estaven d’acord en dues coses: el suport a la demanda palestina davant Nacions Unides el proper setembre, i a l’establiment d’un estat palestí amb les fronteres de 1967. També el camp per la pau era present en la manifestació: Gush Shalom, Peace now i altres; milers de persones de procedència, edat i afiliació molt diversa, però tots d’acord en el fet que els assentaments s’han de desmantellar perquè si no es fa la pau serà impossible. El senyor Netanyahu ho sap, i per tant només puc arribar a la trista conclusió que no vol la pau, perquè a la manera de George Orwell a 1984, la guerra és la pau, perpetuar l’ocupació és l’objectiu de l’actual cap de govern d’Israel.

Com que en aquest tema necessito ser optimista, espero i confio que els mateixos ciutadans i ciutadanes d’Israel li plantin cara, tal com van fer dissabte passat a Tel Aviv.

La Nakba que no cessa

2011-05-15T07:23:00.000-07:00

El 15 de maig de 1948 va ser un dia de celebració per la població jueva de Palestina, el motiu, el naixement de l’estat d’Israel. A partir d’aquell moment i fins avui, qualsevol persona d’origen jueu té dret a la nacionalitat israeliana. El mateix 15 de maig de 1948 la població àrab de palestina no tenia res per celebrar ans al contrari, per ells començava l’exili, la expulsió de les seves cases, pobles, l’abandonament de les seves terres, en una paraula, La Nakba o catàstrofe.

63 anys després d’aquella data històrica, uns continuen celebrant la creació del seu estat, els altres lamentant i commemorant uns fets que malauradament es continuen produint tot i que en l’actualitat la neteja ètnica de la població palestina de Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est pugui tenir més o menys cobriment legal sota el paraigua de polítiques concretes per part del govern israelià. Des de 1967 i fins els acords d’Oslo l’any 1994, 140,000 palestins que havien sortit del país, ja no han pogut tornar; estudiants becats per universitats estrangeres, homes de negocis buscant noves oportunitats a l’estranger, científics fent investigació en universitats estrangeres i fins i tot ciutadans de Jerusalem que van decidir viure temporalment a Cisjordània han perdut els seu dret fonamental a una nacionalitat, a la seva residència.

I així, 63 anys després la catàstrofe continua perquè quan el govern israelià revoca la residència del 14% dels palestins de Cisjordània el què en realitat està fent es negar aquests ciutadans el dret al retorn tal com va succeir el 1948 quan 600,000 palestins van convertir-se en refugiats sense dret al retorn. Malauradament no sembla veure’s cap indici de canvi de política en aquest sentit per part del govern d’Israel i això només vol dir una cosa: la voluntat malèvola de reduir el nombre de població palestina per tal de poder continuar somiant amb Eretz Israel. I els drets fonamentals dels palestins, com el dret a una nacionalitat? Tant se val, és el preu que Israel està disposat a pagar en el seu afany colonitzador.

Una bona notícia per a la pau, també per a Israel

2011-05-02T13:18:00.001-07:00

L’anunci, dijous passat, de la reconciliació entre Hamas i Al Fatah no ha deixat ningú indiferent. Israel ja ha declarat que el govern de Ramallah ha comés un error fatal amb aquesta acció i que un govern interí d’unitat nacional entre ambdues faccions palestines pot entorpir seriosament la formació d’un estat palestí. Netanyahu, per la seva part, s’ha afanyat a declarar que l’Autoritat Palestina ha de triar entre Hamas i Israel perquè no és possible la pau amb Hamas i a més pretendre la pau amb Israel. El partit polític Likud ha anat més enllà en les sevs declaracions i assenyala que mentre Israel estén la mà per la pau, l’AP l’estén als terroristes.

El neguit per part d’Israel és comprensible, però si realment es vol desencallar el procés de pau i avançar cap a la constitució de dos estats, s’ha d’acceptar que Hamas representa una part important del poble palestí i ningú no pot ignorar aquest fet, ni Israel, ni els Estats Units, ni la comunitat internacional. Cal veure com es materialitza la reconciliació entre Hamas i Al Fatah, que formarà part del futur govern interí fins que arribin les eleccions. Crec que és el poble palestí quí ha d’exigir un bon govern d’unitat que abandoni l’ús de la violència i que reconegui l’existència de l’estat d’Israel. Són en aquests moments dues condicions imprescindibles; i no només per tal que Israel no tingui cap excusa per acceptar el nou interlocutor, sinó sobretot perquè els palestins necessiten abandonar la violència –de fet ja és així majoritàriament– per poder entreveure una escletxa de llum en les seves vides i poder tornar a somiar que efectivament pertanyen a un poble, una terra, que donarà com a fruit un estat que podran considerar propi.

És l’única via possible: sense violència s’adquireix legitimitat per exigir els drets inalienables com a ésser humà i com a poble, amb violència només es perpetua el sofriment com a ésser humà i com a poble. Vull creure que els ciutadans i ciutadanes palestins que majoritàriament volen viure en pau seran prou forts per exigir dels seus futurs nous governants un NO rotund a la violència.

L'INFORME GOLDSTONE "REVISITED"

2011-04-12T13:39:00.000-07:00

Quan la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides va encarregar al jutge sud-africà d’origen jueu l’el·laboració d’un informe sobre els crims comesos en l´última ofensiva israeliana a Gaza el gener de 2009, vaig pensar que escollir algú amb el perfil del jutge Goldstone era molt encertat, entre altres motius perquè és una persona fidel a la veritat i que s’estima el poble d’Israel, com a jueu que és. També era del tot previsible el descredit que va rebre per part del gruix dels mitjans de comunicació d’Israel, sobretot quan es van fer públiques les conclusions de l’informe. Israel no quedava gaire ben parat, com tampoc en sortia impune Hamas, és clar. Goldstone va demanar a les dues parts que col·laboressin en la investigació però s’hi van negar i per tant les dades recollides provenen de testimonis sobre el terreny i d’organitzacions independents, així com del que l’equip investigador va poder copsar a la devastada Gaza.

Aquest informe és el que d’aquí a poc temps s’ha de presentar a la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides i a partir d’ell es decidirà quins passos cal seguir a partir d’ara. O aquesta era la via fins fa poc més d’una setmana quan el jutge Goldstone, en un article al diari Washington Post, es retractava d’algunes de les conclusions a què havia arribat en el seu informe. Bàsicament el jutge afirma que si en el moment de redactar l’informe hagués sabut el que sap ara, les conclusions haurien estat unes altres; dit d’una altra manera, Goldstone considera que després de la investigació interna que l’exèrcit israelià va realitzar sobre els atacs a la franja queda provat que les forces armades israelianes no van causar víctimes civils de manera intencionada. Crec que és important dir que aquesta investigació no es va dirigir cap als responsables de dissenyar, planificar, comandar i supervisar l’operació contra la franja i que només n’ha resultat la imputació d’un soldat a qui s’acusa d’haver matat.

Em pregunto sincerament, què sap ara el jutge Goldstone que no sabés quan va el·laborar el primer informe. La realitat continua sent esgarifosa: 1,166 palestins morts entre els quals 300 civils, sempre segons dades de l’exèrcit israelià. Tots aquests últims van ser un error? Doncs val a dir que l’exèrcit “més moral del món” és també el més expert a cometre errors. Fins i tot si em volgués creure la no intencionalitat de les morts, ningú no se n’ha de fer responsable ? Però no m’ho crec, perquè el fòsfor blanc es va utilitzar de manera indiscriminada en zones densament poblades i escoles de l’UNRWA on dones i nens havien buscat refugi. Els 29 membres de la família Al-Simoni també van ser un error? I les tres filles del doctor Ezzelden Abu Al-Aish també van morir per error?

Confio i espero que la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides no cedeixi a les pressions a què segurament ha estat sotmès el jutge Goldstone i que al final del camí no ha pogut soportar. Els que encara creiem en la llei internacional i la justícia ho reclamem com a just i necessari, però sobretot ho reclama la població de Gaza, la mateixa ciutadania que també hauria d’exigir a Hamas que dugui a terme una investigació rigorosa sobre els atacs contra el sud d’Israel, tal com els va reclamar el jutge Goldstone i que ara com ara no s’ha dut a terme.

BOICOT A ISRAEL NO ALS ISRAELIANS

2011-04-01T08:23:00.001-07:00

Fa un parell de dies vaig llegir un article d’opinió al diari Avui on diferents intel·lectuals i acadèmics catalans, bascos i gallecs denunciaven la campanya de boicot a Israel, anomenada BDS (boicot, desinversió i sancions).

La meva intenció en escriure aquest post es aclarir que aquesta campanya no va dirigida contra les persones, en aquest cas ciutadans jueus d’Israel; l’objectiu de la campanya són les polítiques del govern israelià cap al poble palestí, i les institucions que donen suport a aquestes polítiques. Així, per exemple, la campanya demana que un dels serveis financers més grans dels Estats Units, TIAA-CREF no inverteixi en empreses israelianes com ELBIT, responsable d’equipar el mur de separació amb aparells de vigilància, o com l’americana Caterpillar, que nodreix les forces de seguretat israelianes d’excavadores encarregades de la demolició de cases palestines. Per tant, és necessari aclarir que la campanya no pretén boicotejar individus pel fet de ser ciutadans d’Israel i jueus. Al contrari del que alguns pensen, aquesta campanya no és ni anti-semita ni anti- israeliana i té el suport de cada vegada més ciutadans israelians que defensen i volen la pau amb el poble palestí i s’oposen frontalment a l’ocupació i als assentaments, per exemple l’historiador Ilan Pappe, els actors que es van negar a actuar en el recentment inaugurat teatre de l’assentament d’Ariel, el cada cop més nombrós nombre d’objectors al servei militar, organitzacions com Gush Shalom amb Uri Avnery al capdavant, tot i que aquests últims només aprovin el boicot als productes provinents dels assentaments. També fora d’Israel comunitats jueves donen suport a la campanya pel boicot, desinversió i sancions, com l’organització Veus Jueves per la Pau (JVP) amb seu al Canadà.

Per altra banda, voldria puntualitzar que un estat democràtic, tal com s’autodefineix Israel, no aprova lleis contraries als valors democràtics, i això és el que està passant aquestes darreres setmanes amb un seguit de lleis que s’estan debatent i amb algunes que ja s’han aprovat al parlament israelià. Una d’aquestes lleis és la que vol criminalitzar qualsevol persona, associació o organització israeliana que doni suport a la campanya de boicot a Israel. Segons aquesta llei, boicotejar Israel vol dir també boicotejar tots els territoris que controla, en una clara al·lusió als assentaments. La Coalició de dones per la Pau ha endegat una campanya d’oposició a aquesta llei que ja compta amb el suport de rellevants artistes i intel·lectuals israelians com la cantant Rona Keinan, el poeta Meir vizltir, l’actor Yossi Pollak i el premiat dissenyador gràfic David Tartakover entre d’altres. Un altre exemple és la llei que dóna autoritat als consells de comunitats petites amb menys de 400 famílies a rebutjar persones “no adients” a formar part de la comunitat. Un ciutadà àrabo-israelià sempre serà “no adient” perquè té massa fills o perquè no ha fet el servei militar. La flagrant discriminació que pateix el 20% de la població israeliana d’origen palestí és contraria als valors democràtics i als drets humans i per tant Israel s’està allunyant perillosament dels seus valors fundacionals.

LA VIOLÈNCIA QUE NO CESSA

2011-03-22T10:14:00.000-07:00

L’espiral de violència entre israelians i palestins sembla no tenir aturador tot i que aquestes darreres setmanes no ocupa titulars de diaris o televisions perquè ja se sap que els mitjans no donen l’abast amb tanta violència desfermada arreu i desastres naturals i humans. I així i tot els actes de violència extrema es continuen produint, aquesta vegada amb el brutal assassinat d’una família de colons de l’assentament d’Itamar, prop de Nablus, al nord de Cisjordània.

Com era d’esperar, el govern israelià ha respost amb incursions a Nablus i pobles dels voltants, amb detencions de civils sospitosos de pertànyer a alguna de les faccions de Hamàs o altres i amb l’anunci de donar llum verda a la construcció de 1.000 habitatges nous als assentaments. El mateix ministre de l’interior israelià Eli Yishai ho va anunciar com el preu a pagar (price tag) per l’assassinat de la família Fogel. L’Autoritat Palestina i els diaris palestins van condemnar aquest acte brutal de manera clara i sense embuts, però el primer ministre israelià va considerar que no n’hi havia prou i això passa quan ell no ha condemnat mai cap mort palestina a mans d’israelians fanàtics.

Es trist dir-ho però en aquests moments es fa difícil veure cap possibilitat d’èxit en el malmès procés de pau entre ambdós pobles, perquè el poble israelià torna a repetir el vell mantra de “there’s no partner for peace” després que hagi tornat a ser intoxicat amb proclames que fan culpables de la mort de la família Fogel tot el poble palestí. Una nova onada d’odi s’ha apoderat del públic israelià, no cap als perpetradors del crim sinó contra tot un poble. No és just i així ho proclamen les poques veus que, des de dintre d’Israel, volen viure en pau amb un futur estat palestí. Aquest dies aquestes veus són atacades des de diferents fronts dins d’Israel, especialment des dels mitjans de comunicació.

I és probablement per aquest motiu que m’he decidit a escriure aquest post, amb la intenció de donar suport a les poques veus sensates que hi ha a Israel i que tot i tenir la seva pròpia opinió pública en contra, no s’acovardeixen i consideren que malgrat aquest fet menyspreable contra la vida humana, Israel té un “partner for peace” i que és el govern d’Israel qui no ho és perquè es nega a fer les concessions necessàries per poder avançar cap a una pau que doni com a fruit un estat palestí.

I la violència no té aturador: un colon ha mort a ganivetades un palestí a Hebron, això també és el preu a pagar.

UNA NOVA DECEPCIÓ

2011-02-23T08:18:00.000-08:00

Divendres passat el Consell de Seguretat de Nacions Unides havia d’aprovar una resolució condemnant la construcció als assentaments israelians a Cisjordània i a Jerusalem Est. Semblava que aquesta vegada la condemna es faria efectiva i Israel es trobaria totalment sol en el seu afany colonitzador.

Molts pensàvem que per primera vegada veuríem com els Estats Units, liderats per Barak Obama, no exercirien el seu dret de veto, perquè havíem sentit com el mateix Obama s’oposava als assentaments per considerar-los el principal escull per avançar en les negociacions entre les dues parts. En aquest context tots aquells que com jo volíem creure que l’administració nord-americana no cediria davant dels poderosos grups de pressió interns i que per una vegada el Consell de Seguretat seria fidel als valors de la justícia, la llibertat i la veritat, ens vàrem sentir defraudats, altra volta.

Els Estats Units van exercir el seu dret de veto en contra dels altres 14 estats membres del Consell, que van votar a favor de la resolució, i un núvol negre es va dibuixar a l’horitzó perquè d’aquesta manera el govern d’Israel i la seva empresa colonial surten reforçades, mentre el poble palestí continuarà contemplant com les excavadores engoleixen més i més terra, sabent que de poc serveix portar les seves justes peticions al Consell de Seguretat de Nacions Unides perquè els ha caigut la vena dels ulls i ja no creuen en les paraules condemnatòries de l’administració que lidera Barak Obama.

Sincerament penso que els Estats Units s’han equivocat en la seva decisió, per molt que es justifiquin en termes com ara que aprovar una resolució com aquesta dificultaria encara més reiniciar les negociacions perquè el tema dels assentaments és només una de les qüestions a negociar i condemnar-ho no ajudaria el procés de pau. Que no veuen que és precisament la negativa a congelar la construcció el que ha aturat les negociacions? El poble palestí ho va dir alt i clar: no tornarem a la taula de negociacions mentre no s’aturi la construcció d’assentaments a Cisjordània i a Jerusalem Est. Al mateix temps crec que la posició nord-americana no ajuda gens ni mica Israel, ans al contrari, l’aïlla cada cop més de la realitat a què tard o d’hora haurà de fer front, tenint en compte les tempestes socials i polítiques que s’estan produint a la zona.

QUINA EDUCACIÓ A ISRAEL?

2011-02-11T09:02:00.000-08:00

Hi ha una escola a l’àrea de Galilea, a Israel, on nens i nenes jueus i àrabs comparteixen aula, mestres, pati, projectes escolars, experiències personals, dubtes, pors, desitjos i somnis; una escola inclusiva i bilingüe, on tots els membres de la comunitat educativa tenen clara una cosa: conviure per entendre, escoltar l’altre per tal de poder entendre el seu neguit, la seva por, la seva desconfiança i d’aquesta manera teixir un reconeixement mutu que porti a una veritable convivència.

És natural que els qui llegiu aquest post us pregunteu: I què té de particular una escola d’aquestes característiques? De fet, la majoria d’escoles que coneixem a casa nostra són inclusives, si més no ho intenten. A Israel, però, la realitat és ben diferent, ja que el sistema educatiu oficial no permet als nens àraboisraelians assistir a escoles jueves i cap família jueva portaria els seus fills a una escola àrab, entre altres motius perquè el ministeri d’educació no dedica gaires recursos a les escoles àrabs tot i estar sota la seva responsabilitat, mentre que les escoles jueves gaudeixen de les dotacions necessàries per garantir una bona formació.

I és en mig d’aquesta realitat segregadora que pren forma la voluntat d’alguns pares i mares de fer les coses d’una altra manera. Pares i mares amb la determinació que els seus fills creixin sense por cap a aquell a qui es considera enemic; perquè l’han conegut, hi han conviscut, han après la seva llengua i han escoltat la seva part de la història, la història que va dur, per a uns, a la creació de l’estat d’Israel, i, per als altres, a l’expulsió de centenars de milers de palestins. I tot això amb l’esperança que quan aquests nens siguin adults puguin viure i conviure els uns al costat dels altres, ja sigui en un sol estat o en dos.

És evident que l’existència d’aquests tipus d’escoles és minoritari a Israel (en total són cinc o sis escoles entre educació infantil i primària) i que dificilment poden crear tendència en mig d’una societat que, temorosa de perdre la seva identitat, prefereix mantenir-se apartada dels que són diferents. Però vull creure que els petits gestos són valuosos i que actuar localment pot tenir certa repercussió global, si no a curt, sí a mig i llarg termini. Aquestes escoles representen uns grans de sorra que, tot i no ser visibles a primer cop d’ull, són imprescindibles per a aquells, que, com jo, creuen que l’educació ha de ser el motor de la transformació social. I Israel necessita aquesta educació per poder avançar cap a una veritable pau.

The Palestine Papers

2011-01-29T04:51:00.000-08:00

Des de fa uns mesos ja no ens sorprèn llegir que una cosa és el que ens volen fer creure, i una altra de ben diferent el que realment passa en l’entramat de les relacions internacionals, gràcies a les filtracions de documents, fins ara classificats, per part de l’organització Wikileaks.

No vull entrar a valorar si la manera de gestionar aquesta informació per part de Wikileaks és èticament correcta o si respon a la veritat -prefereixo reservar la meva opinió-, però això no m’impedeix voler saber la veritat sobre què passa al món i exigir-ho

Bé, des de diumenge passat sabem que les negociacions de pau dutes a terme entre el govern d’Israel i l’Autoritat palestina en els últims 20 anys han fet córrer molta més tinta que la que ens anava arribant des dels diferents mitjans de comunicació, així com des de les dues parts. Diumenge 23 de gener la cadena de televisió qatariana Al-Jazeera va fer públics 1.600 documents classificats sobre els detalls de les negociacions, però aquesta vegada no ha estat Wikileaks qui les ha filtrat, ni cap altra font reconeguda. La cadena de televisió ha compartit els documents amb el diari britànic The Guardian i ambdós mitjans estan publicant els continguts diàriament.

Al-Jazeera sempre m’ha semblat un mitjà seriós i rigorós en el tractament de la informació i la miro sovint, sobretot perquè em permet tenir una visió més global i no tan parcial sobre temes tan complicats com és el conflicte àrabo-israelià. Si hi ha un tret que admiro quan es tracta d’informar és el fet que totes les parts hi siguin representades i escoltades. Al-Jazeera respon, des del meu punt de vista, a aquesta premissa.

Dit això, i sense entrar a valorar l’oportunitat de filtrar tots aquests documents en un moment tan delicat pel que fa a les negociacions, sento una gran indignació per algunes revelacions que deixen palès que el patiment del poble palestí és el que menys amoïna els dirigents de l’AP, especialment aquells que seuen a la taula de negociacions, Mahmmud Abbas i Saeb Erekat. Em refereixo a un fet concret: el cap de l’AP va ser informat amb antelació per part d’un alt càrrec israelià de l’imminent atac a la població de Gaza el desembre de 2008 que, recordem-ho, va provocar la mort de més de 1.300 civils palestins i centenars més de ferits, mutilats i la quasi total destrucció de les infraestructures de la franja. Mahmmud Abbas estava al corrent de les intencions del govern israelià i no va intentar evitar-ho i tot amb quina finalitat? El poder perverteix i Abbas no és cap excepció. La mort de qualsevol habitant de Gaza va ser una flagrant violació del dret a la vida, la destrucció de centenars d’edificis, habitatges, escoles, hospitals, suposa una greu violació dels drets humans i ningú n’ha retut comptes. Des d’aquí vull responsabilitzar tant Israel com l’Autoritat palestina, que n’estava al cas i no va fer res per evitar tant sofriment. És aquest el caire del govern d’un hipotètic futur estat palestí? Si és així, espero que el poble ho denunciï i els demani retre comptes per complicitat en els crims contra la humanitat comesos a Gaza.

Els homes i dones palestins tenen dret a tenir un estat però sobretot tenen el dret a exigir uns bons governants i l’actual govern de l’AP no els arriba ni a la sola de la sabata.

LES ACTIVITATS IL·LEGALS DEL CAMP PER LA PAU ISRAELIÀ

2011-01-13T09:06:00.000-08:00

Fa unes setmanes em congratulava per l’augment en el nombre de joves israelians que s’atreveixen a alçar la veu en contra de l’ocupació de Cisjordània i Gaza. Uns joves que, de la mà de l’organització Trencant el Silenci, donen el seu testimoni com a soldats de lleva que han fet el servei militar als territoris ocupats.

Doncs bé, sembla que aquestes veus no han agradat a alguns grups parlamentaris que dirigits per Kirschenbaum, colon i director general del grup parlamentari d’Avigdor Lieberman, han aprovat una llei que demana que es dugui a terme una comissió d’investigació parlamentaria d’algunes de les organitzacions que formen el camp per la pau israelià. Segons els mateixos grups impulsors d’aquesta llei, es tracta d’esbrinar si els fons que reben aquestes organitzacions provinents d’organismes, organitzacions i països estrangers s’utilitzen per deslegitimar l’exèrcit israelià, així com per finançar activitats en contra de l’estat d’Israel.

Tenint en compte que el camp per la pau israelià denuncia les polítiques d’ocupació, l’ús excessiu de la força per part de l’exèrcit als territoris o als punts de control i els abusos dels drets humans per part de les forces d’ocupació, entre altres, podem considerar que efectivament els fons que reben són destinats a aquestes finalitats, no és cap secret això.

Entre les organitzacions que es volen investigar podem anomenar-ne algunes amb una gran trajectòria en la denúncia com és B'Tselem; aquest grup documenta les violacions dels drets humans als territoris ocupats, tant si els qui ho fan són l’exèrcit israelià com les forces de seguretat palestines o el grup Hamas.

Trencant el Silenci és un altre d’aquests grups. El llibre que es va publicar recentment no amagava els fons de la Unió Europea que van fer-ne possible l’edició i publicació.

Altres grups que es volen investigar són Yesh Gvul (Hi ha un límit) i que dediquen els seus esforços a defensar aquells soldats que es neguen a servir als territoris ocupats, Machsom Watch, format exclusivament per dones que documenten i denuncien el tracte humiliant que massa sovint pateixen els palestins als punts de control, Metges pels drets humans, que per cert han rebut el premi Nobel alternatiu a Estocolm i que centren el seu treball a donar servei als malalts als territoris ocupats. La llista és més llarga però crec que els exemples que acabo de d’esmentar donen fe del tipus de treball i el coratge d’uns grups de persones que tenint una gran part dels seus conciutadans en contra, no s’acovardeixen i continuen treballant. Cap d’aquests grups rep ajuda d’organismes estatals i per tant l’han de buscar fora. Això és il·legal? Voler trobar una solució negociada i justa al conflicte és un crim que mereixi ser investigat? Desitjar que es posi fi a l’ocupació, considerada il·legal per les Nacions Unides i per la comunitat internacional, pot ser considerada una activitat en contra d’Israel? Bé, suposo que deu ser així segons el parer dels polítics dretans i racistes que han impulsat aquesta llei.

Cal seguir els esdeveniments i veure en què acaba tot plegat però lamentablement el sol fet que un parlament anomenat democràtic pugui tirar endavant aquesta comissió d’investigació demostra que a Israel s’estan perdent un a un i massa ràpid els valors que configuren una societat democràtica i fa feredat veure com s’està implantant la veritat única, pròpia de països amb règims de govern feixistes.

El rejoveniment del camp pacifista israelià

2010-12-31T11:14:00.000-08:00

Fa poc més d’una setmana que Tel Aviv va viure un fet excepcional –entès com allò que succeeix molt de tant en tant- la presentació del llibre The Occupation of the Territories publicat per l’organització d’exsoldats israelians “Breaking the Silence” (Trencant el Silenci). A l’acte de presentació, les poques cares conegudes i veteranes del camp pacifista israelià com Uri Avnery o Adam Keller, però sobretot hi havia molts joves, nois i noies que tot just havien acabat el servei militar.

La presència d’aquests joves, fills i filles de la nova generació d’israelians és d’una gran rellevància en un país on la majoria de jovent prefereix ignorar l’existència de l’ocupació. És també un senyal esperançador per al camp pacifista israelià que poc a poc veu augmentar, però sobretot rejovenir, les seves bases.

The Occupation of the Territories és un llibre de 344 pàgines que conté uns 200 testimonis de joves soldats sobre la vida quotidiana, de nit i de dia, de l’ocupació. El llibre suposa una lectura depriment i no perquè descrigui atrocitats horribles, que no ho fa, sinó perquè el que pretén és ressaltar la rutina grisa, arbitraria, monòtona però imprevisible de l’ocupació, com ara incursions nocturnes en pobles palestins entrant en cases de manera aleatòria només com un exercici militar, per entrenar els soldats.

A l’acte de presentació del llibre es van poder escoltar alguns testimonis amb la cara descoberta, sense cap intenció d’amagar la seva identitat i no eren persones excepcionals, només joves exsoldats que finalment han pogut enfrontar-se a les seves pròpies experiències personals.

La intenció d’aquest llibre és la mateixa que la dels membres de “Trencant el Silenci”, presentar i mostrar al públic israelià una situació: el control sobre l’altre poble amb l’alt grau d’arbitrarietat que això comporta, la humiliació de l’ocupat i la corrupció de l’ocupant.

Benvinguts siguin doncs aquests testimonis i benvinguts siguin els joves d’aquesta organització que poc a poc però de manera ferma ja formen part del camp pacifista israelià, molt necessitat de noves veus disposades a denunciar la gris, arbitraria, monòtona però imprevisible realitat de l’ocupació.

De la complicitat d’empreses occidentals amb Israel i la violació de la legalitat internacional

2010-12-06T06:37:00.000-08:00

Els passats dies 22 i 23 de novembre va tenir lloc a Londres la segona sessió del Tribunal Russell per Palestina (TRP), on es va fer palesa la complicitat d’algunes empreses internacionals en la violació del dret internacional per part d’Israel. Aquesta complicitat inclou el subministrament d’armes, la construcció i manteniment del mur de separació i l’establiment i proveïment de serveis, especialment financers, als assentaments il·legals. Aquest comportament per part d’algunes empreses no és solament reprovable moralment, sinó que les exposa a responsabilitats penals per serioses violacions dels drets humans i de la llei humanitària.

El jurat del TRP va considera les qüestions següents:

1- De quines violacions de la llei internacional són còmplices les corporacions?

2- Quines són les conseqüències legals de les activitats de les corporacions que col·laboren en les violacions per part d’Israel?

3- Quines són les obligacions dels estats en relació a la complicitat de les corporacions?

El TRP ha assenyalat que els estats han fracassat a l’hora de demanar responsabilitats a algunes corporacions per la seva complicitat amb les accions d’Israel i que aquestes tenen un paper decisiu en la comissió de crims de guerra i contra la humanitat per part de l’estat hebreu. Les conclusions del tribunal inclouen els resultats pel que fa a les possibles responsabilitats legals d’algunes corporacions com ara:

A) G4S, multinacional britànico-danesa

B) Elbit Systems, multinacional israeliana

C) Caterpillar, amb seu als EUA

D) Cement Roadstone Holdings, multinacional irlandesa

E) Dexia, corporació franco-belga

F) Veolia Transport, corporació francesa

G) Carmel Agrexco, corporació israeliana

Les reclamacions civils contra aquestes corporacions són possibles en aquells països on les esmentades empreses tenen seus o una presència significativa i poden ser demandades per infringir la legislació pròpia de cada estat.

A l’espera que es facin públiques les conclusions de la segona sessió del TRP sembla clar que algunes empreses internacionals col·laboren a mantenir l’status quo a Israel i per tant d’alguna manera són còmplices de les violacions de la legalitat que aquest estat infringeix.

És ben sabut que el TRP no té validesa jurídica i per tant no pot, per si sol, emprendre cap acció legal, però la veracitat del gran nombre de testimonis i proves que s’hi aporten, així com la categoria moral dels membres del tribunal ens haurien de servir per pressionar els governs occidentals perquè prenguin mesures legals contra aquestes corporacions. El TRP facilita les eines i les posa a disposició dels estats per tal que aquests compleixin amb les amb les seves responsabilitats davant la legalitat internacional; si no ho fan s’haurà perdut una gran oportunitat de fer prevaler la justícia.

Avions de combat a canvi de pau?

2010-11-21T02:33:00.000-08:00

Quina pau o més ben dit quins acords de pau es poden esperar si aquesta es pretén comprar amb un seguit d’incentius que inclouen uns vint avions de combat F-35?

Doncs bé, això és el que s’està coent als despatxos de Washington i Tel Aviv. M’explico.

Fa un parell de setmanes la secretària d’estat Hilary Clinton va oferir al premier israelià Binyamin Netanyahu un paquet d’incentius a canvi que el govern israelià allargui 90 dies la moratòria de construir als assentaments per tal que durant aquest temps es pugui redreçar l’enèsim procés de pau entre israelians i palestins, aturat des que l’estat hebreu va decidir reiniciar la construcció als assentaments el passat mes de setembre.

Aquest paquet inclou la venda de 20 avions de combat F-35, així com un seguit de garanties davant Nacions Unides que inclouen el veto per part d’Estats Units davant qualsevol resolució en contra d’Israel. Molt probablement aquestes garanties afectarien la possibilitat que l’Assemblea General o el Consell de Seguretat de les Nacions Unides acceptessin la creació d’un estat palestí.

Més enllà de valorar si és raonable o no que l’Autoritat palestina tingui la intenció de declarar-se com un estat de manera unilateral i no fer-ho en el marc de les negociacions de pau, vull denunciar el precedent que suposa que algú pugui rebre un premi per la “seva mala conducta” i que a més aquest “premi” inclogui armament. No puc concebre que el camí cap a la pau vagi de la mà de vint avions F-35. L’armament està concebut per destruir i matar, i per molt que els protagonistes d’aquesta suposada transacció al·ludeixin a la seguretat d’Israel, està més que demostrat que aquesta no es pot aconseguir mai amb tot un ampli desplegament armamentístic.

Tot plegat ho trobo trist i lamentable.

Del dolor a la reconciliació

2010-11-05T08:23:00.000-07:00

Mazen Faraj i Nir Oren són dos membres de les societats palestina i israeliana respectivament. Ells, juntament amb unes 500 famílies d’ambdós pobles, formen l’organització “El cercle dels pares, fòrum de les famílies”. Ahir van ser a Barcelona i vaig poder ser testimoni de la seva història personal i de la raó de ser de l’organització que representen.

“El cercle dels pares, fòrum de les famílies” és una de les diferents organitzacions que de manera silenciosa, quasi invisible, desenvolupen una tasca de vegades quixotesca a favor de la pau i la reconciliació entre el poble israelià i el palestí. Són uns centenars de famílies d’ambdues societats a les que l’aflicció ha dut a optar per conèixer l’altre i compartir el seu dolor i tal vegada arribar a la reconciliació entre els dos pobles. Són homes i dones que han patit la pèrdua d’un ésser proper i estimat, homes i dones que han sentit ràbia, odi, incomprensió, aflicció però que no han permès que tots aquests sentiments s’enquistessin dins seu i es traduïssin en la deshumanització de l’altre.

Tots ells han volgut conèixer el dolor de l’altre, així com trobar l’espai per compartir-lo perquè només d’aquesta manera l’altre esdevé humà. Tots han pagat un preu entre els “seus” per l’opció que han triat perquè ni la societat israeliana ni la palestina ofereix l’espai que permet conèixer i reconèixer el de l’altre costat. La categoria moral d’aquestes persones va més enllà de la seva valentia individual a l’hora de prendre partit per la pau i la reconciliació, el que fan qüestiona la màxima que la víctima té llicència per odiar i exigir revenja.

Són doncs uns actors de pau a l’Orient Mitjà que demostren que si ells, com a víctimes, son capaços d’asseure’s, parlar i escoltar, llavors tothom ho pot fer. És això una utopia? Potser, però escoltar en Mazen i en Nir em referma en la creença que la pau no vindrà de la mà d’una signatura entre dirigents, la veritable pau s’ha d’anar filant entre les persones amb el coneixement i reconeixement de l’altre, tal com ahir va quedar ben palès a l’auditori de l’IEMED.

Democràcia o teocràcia?

2010-10-12T11:09:00.001-07:00

Pot un estat ser veritablement democràtic i alhora exigir que, a partir d’ara, qui vulgui viure a Israel ha d’acceptar que serà ciutadà d’un estat jueu?

Els meus coneixements polítics són limitats però a l’actualitat una democràcia no hauria de ser excloent amb cap grup de població, i hauria de mantenir la confessió i pràctica religiosa en l’àmbit privat de cada individu.

Aquesta llei que s’acaba d’aprovar a la knesset (el parlament) ja es veia a venir, feia un temps que se’n parlava. El fet que en últim terme només afecti les persones que arribin a partir d’ara no m’impedeix de qualificar aquesta llei de feixista perquè obliga a acceptar que la religió, en aquest cas la jueva, és la característica més important de l’estat d’Israel, i això suposa una clara discriminació vers una part de la població que no és jueva.

On queda aquell ideal d’un país acabat de néixer i que declarava que el nou estat d’Israel estarà basat en la llibertat, la justícia i la pau? Que se n’ ha fet d’aquell jove estat que assegurava la igualtat de drets polítics i socials a tots els seus ciutadans sense tenir en compte la religió, la raça o el gènere?

Israel presumeix de ser l’única democràcia a la zona però amb l’aprovació d’aquesta llei i citant Gideon Levy en un dels seus últims articles, “benvinguts a la república teocràtica d’Israel”

Els colons, l'escull

2010-10-03T11:32:00.000-07:00

Fa uns dies el govern israelià de Binyamin Netanyahu va posar fi a la moratòria que durant 10 mesos ha impedit que es continues construint als assentaments de Cisjordània. Tant se val que unes setmanes abans s'hagués iniciat un feble procés de negociacions amb l'Autoritat Palestina amb l'objectiu que en el termini d'un any fos viable un estat palestí.

Ara s'havia de fer prevaler la paraula donada pel primer ministre als colons i això volia dir posar fi a la moratòria.

Els colons no han perdut el temps. Ho tenien tot a punt i com si es tractés del senyal que dona el tret de sortida d'una cursa, han posat en marxa la maquinària i ja tornen a construir. I és que la seva missió messiànica és Judea i Samaria -tal com anomenen Cisjordània- i res ni ningú els pot convèncer que són precisament ells, o millor dit, la maleïda política dels assentaments, el principal escull per poder arribar a qualsevol accord de pau amb el poble palestí.

Però és clar, i s'ha de dir que una gran part de la població jueva que tria viure als assentaments no vol sentir parlar de processos de negociacions per la senzilla raó que segons ells no hi ha res a negociar perquè aquella terra els ha estat donada per ordre divina i només el poble jueu té el dret a reclamar-la. Davant d'aquestes posicions tan radicalitzades sincerament crec que és inutil intentar fer-los veure que estan equivocats.

El president Mahmud Abbas pot voler ser pràctic, i tot i l'acabament de la moratòria, no abandonar la taula de negociacions, però si és així, val més que tot plegat s'acceleri i que les negociacions avancin més ràpidament que la construcció de cases, equipaments i sinagogues als assentaments perquè al final del camí es podria trobar amb milers de colons que havent rebutjat deixar els assentaments haguessin de convertir-se en habitants del nou estat palestí.

aquesta pau que no arriba

2010-09-05T11:41:00.000-07:00

Ahir es va escenificar el que alguns analistes consideren el gest que ha de fer possible en el termini d'un any la pau entre Israel i Palestina, l'encaixada de mans entre Binyamin Netanyahu i Mahmud Abbas. El primer ministre israelià va anar a Washington amb la voluntat de passar a la història com el mandatari israelià que ha aconseguit finalment una pau justa amb els palestins; això sí, el 26 de setembre té intenció d'autoritzar que es continuï construint als assentaments i això tot i les demandes del premier palestí d'aturar la colonització de Cisjordània.
Washington demana a Abbas que no abandoni les negociacions encara que Israel continuï construint als assentaments. Des del meu punt de vista aquesta petició presenta un greu problema al demanar a l'Autoritat palestina i als palestins una concessió molt dolorosa fins i tot abans que les dues parts comencin a reunir-se quinzenalment. És un problema greu pretendre iniciar converses mentre la colonització de Cisjordània no s'atura.
Si hi ha d'haver sacrificis per part dels dos pobles, aquests han de sorgir de les converses entre les parts negociadores però el que no es pot esperar és que Abbas simuli que no veu com la construcció als assentaments es repren i confiar què el poble palestí ho entengui com un a concessió dolorosa però necessària.
Per altra banda, ja hem vist com atacs violents intenten boicotejar qualsevol signe d'apropament i de voluntat de buscar la fí del conflicte i en aquest sentit felicito l'estratègia israeliana de contenció, tot i ser conscient que és això, una estrategia a utilitzar i aprofitar per justificar, una vegada més, que no es pot parlar amb terroristes, clara referència a Hamas.
Però el que tothom semblar oblidar és que Hamas forma part del panorma polític de la regió i que tant l'Autoritat palestina com Israel han de comptar-hi si veritablement hi ha la voluntat de començar a buscar els camins per arribar a la pau, aquesta pau que la majoria de palestins i israelians volen i per la que estan disposats a fer concessions doloroses. El que dubto és que la classe política tingui veritable voluntat de començar a buscar aquests camins i per tant no puc amagar el meu escpeticisme davant de la gran posada en escena que va tenir lloc a Washington la setmana passada.

L'invisible moviment per la pau israelià

2010-08-29T10:36:00.000-07:00

Acabo de llegir l'últim article d'Uri Avnery on demana internacionalitzar el camp per la pau israelià per tal de visibilitzar-lo i donar-li força. L'article està molt ben argumentat ivoldria compartir-lo.

Uri Avnery

28.08.10

Red and Green

Channel 10, one of Israel’s three TV channels, aired a report this week that surely frightened a lot of viewers. Its title was "Who is Organizing the World-wide Hatred of Israel Movement?", and its subject: the dozens of groups in various countries which are conducting a vigorous propaganda campaign for the Palestinians and against Israel.

The activists interviewed, both male and female, young and old - quite a number of them Jews - demonstrate at supermarkets against the products of the settlements and/or of Israel in general, organize mass meetings, make speeches, mobilize trade unions, file lawsuits against Israeli politicians and generals.

According to the report, the various groups use similar methods, but there is no central leadership. It even quotes (without attribution, of course) the title of one of my recent articles, "The Protocols of the Elders of Anti-Zion" and it, too, asserts that there is no such thing. Indeed, there is no need for a world-wide organization, it says, because all over the place there is a spontaneous surge of pro-Palestinian and anti-Israeli feeling. Recently, following the "Cast Lead" operation and the flotilla affair, this process has gathered momentum.

In many places, the report discloses, there are now red-green coalitions: cooperation between leftist human-rights bodies and local groups of Muslim immigrants.

The conclusion of the story: this is a great danger to Israel and we must mobilize against it before it is too late.

　

THE FIRST question that arose in my mind was: what impact is this report going to have on the average Israeli?

I wish I could be sure that it will cause him or her to think again about the viability of the occupation. As one of the activists interviewed said: the Israelis must be brought to understand that the occupation has a price tag.

I wish I believed that this would be the reaction of most Israelis. However, I am afraid that the effect could be very different.

As the jolly song of the 70s goes: "The whole world is against us / That’s not so terrible, we shall overcome. / For we, too, don’t give a damn / For them. // … We have learned this song / From our forefathers / And we shall also sing it / To our sons. / And the grandchildren of our grandchildren will sing it / Here, in the Land of Israel, / And everybody who is against us / Can go to hell."

The writer of this song, Yoram Taharlev ("pure of heart") has succeeded in expressing a basic Jewish belief, crystallized during the centuries of persecution in Christian Europe which reached its climax in the Holocaust. Every Jewish child learns in school that when six million Jews were murdered, the entire world looked on and didn’t lift a finger to save them.

This is not quite true. Many tens of thousands of non-Jews risked their lives and the lives of their families in order to save Jews – in Poland, Denmark, France, Holland and other countries, even in Germany itself. We all know about people who were saved this way - like former Supreme Court President Aharon Barak, who as a child was smuggled out of the ghetto by a Polish farmer, and Minister Yossi Peled, who was hidden for years by a Catholic Belgian family. Only a few of these largely unsung heroes were cited as "Righteous among the Nations" by Yad Vashem. (Between us, how many Israelis in a similar situation would risk their lives and the lives of their children in order to save a foreigner?)

But the belief that "the whole world is against us" is rooted deep in our national psyche. It enables us to ignore the world reaction to our behavior. It is very convenient. If the entire world hates us anyhow, the nature of our deeds, good or bad, doesn’t really matter. They would hate Israel even if we were angels. The Goyim are just anti-Semitic.

It is easy to show that this is also untrue. The world loved us when we founded the State of Israel and defended it with our blood. A day after the Six-day War, the whole world applauded us. They loved us when we were David, they hate us when we are Goliath.

This does not convince the world-against-us people. Why is there no world-wide movement against the atrocities of the Russians in Chechnya or the Chinese in Tibet? Why only against us? Why do the Palestinians deserve more sympathy than the Kurds in Turkey?

One could answer that since Israel demands special treatment in all other matters, we are measured by special standards when it comes to the occupation and the settlements. But logic doesn’t matter. It’s the national myths that count.

Yesterday, Israel’s third largest newspaper, Ma’ariv, published a story about our ambassador to the United Nations under the revealing headline: "Behind enemy lines".

　

I REMEMBER one of the clashes I had with Golda Meir in the Knesset, after the beginning of the settlement enterprise and the angry reactions throughout the world. As now, people put all the blame on our faulty "explaining". The Knesset held a general debate.

Speaker after speaker declaimed the usual clichés: the Arab propaganda is brilliant, our "explaining" is beneath contempt. When my turn came, I said: It’s not the fault of the "explaining". The best "explaining" in the world cannot "explain" the occupation and the settlements. If we want to gain the sympathy of the world, it’s not our words that must change, but our actions.

Throughout the debate, Golda Meir – as was her wont – stood at the door of the plenum hall, chain-smoking. Summing up, she answered every speaker in turn, ignoring my speech. I thought that she had decided to boycott me, when – after a dramatic pause – she turned in my direction. "Deputy Avnery thinks that they hate us because of what we do. He does not know the Goyim. The Goyim love the Jews when they are beaten and miserable. They hate the Jews when they are victorious and successful." If clapping were allowed in the Knesset, the whole House would have burst into thunderous applause.

There is a danger that the current worldwide protest will meet the same reaction: that the Israeli public will unite against the evil Goyim, instead of uniting against the settlers.

　

SOME OF the protest groups could not care less. Their actions are not addressed to the Israeli public, but to international opinion.

I don’t mean the anti-Semites, who are trying to hitch a ride on this movement. They are a negligible force. Neither do I mean those who believe that the creation of the State of Israel was a historical mistake to start with, and that it should be dismantled.

I mean all the idealists who wish to put an end to the suffering of the Palestinian people and the stealing of their land by the settlers, and to help them to found the free State of Palestine.

These aims can be achieved only through peace between Palestine and Israel. And such a peace can come about only if the majority of Palestinians and the majority of Israelis support it. Outside pressure will not suffice.

Anyone who understands this must be interested in a world-wide protest that does not push the Israeli population into the arms of the settlers, but, on the contrary, isolates the settlers and turns the general public against them.

How can this be achieved?

　

THE FIRST thing is to clearly differentiate between the boycott of the settlements and a general boycott of Israel. The TV report suggested that many of the protesters do not see the border between the two. It showed a middle-aged British woman in a supermarket, waving some fruit over her head and shouting: "these come from a settlement!" Then it showed a demonstration against the Ahava cosmetic products that are extracted from the Palestinian part of the Dead Sea. But immediately after, there came a call for a boycott of all Israeli products. Perhaps many of the protesters – or the editors of the film - are not clear about the difference.

The Israeli right also blurs this distinction. For example: a recent bill in the Knesset wants to punish those who support a boycott on the products of Israel, including – as it states explicitly - the products of the settlements.

If the world protest is clearly focused on the settlements, it will indeed cause many Israelis to realize that there is a clear line between the legitimate State of Israel and the illegitimate occupation.

That is also true for other parts of the story. For example: the initiative to boycott the Caterpillar company, whose monstrous bulldozers are a major weapon of the occupation. When the heroic peace activist Rachel Corrie was crushed to death under one of them, the company should have stopped all further supplies unless assured that they would not be used for repression.

As long as suspected war criminals are not brought to justice in Israel itself, one cannot object to the initiatives to prosecute them abroad.

After this week’s decision by the main Israeli theaters to perform in the settlements, it will be logical to boycott them abroad. If they are so keen to make money in Ariel, they can’t complain about losing money in Paris and London.

　

THE SECOND thing is the connection between these groups and the Israeli public.

Today a large majority of Israelis say that they want peace and are ready to pay the price, but that, unfortunately, the Arabs don’t want peace. The mainstream peace camp, which could once bring hundreds of thousands onto the street, is in a state of depression. It feels isolated. Among other things, its once close connection with the Palestinians, which was established at the time of Yasser Arafat after Oslo, has become very loose. So have relations with the protest forces abroad.

If people of goodwill want to speed up the end of the occupation, they must support the peace activists in Israel. They should build a close connection with them, break the conspiracy of silence against them in the world media and publicize their courageous actions, organize more and more international events in which Palestinian and Israeli peace activists will be present side by side. It would also be nice if for every ten billionaires who finance the extreme Right in Israel, there were at least one millionaire supporting action in pursuit of peace.

All this becomes impossible if there is a call for a boycott on all Israelis, irrespective of their views and actions, and Israel is presented as a monolithic monster. This picture is not only false, it is extremely harmful.

Many of the activists who appear in this report arouse respect and admiration. So much good will! So much courage! If they point their activities in the right direction, they can do a lot of good - good for the Palestinians, and good for us Israelis, too.

permlink: 　http://zope.gush-shalom.org/home/en/channels/avnery/1282993254/

Daily updated occupation related reading and data

http://www.kibush.co.il

http://www.btselem.org

http://www.ochaopt.org

יומן הדפיטיסט